Crec que avui he decsobert la tasca més feixuga de la meva feina, i és purament mecànica: cada quiròfan té una presa d’oxígen i una altra “d’aire medicinal”. El quit arriba quan sents una alarma acústica que, a part d’espantar-te, t’informa que o bé l’O2 o l’aire medicinal, s’ha esgotat i has de canviar les bombones. Aquí comença l’odisea/ritual d’anar a posar-te una bata per no “contaminar” el pijama “estèril” i posar-te unes altres sabates… abandones l’àrea quirúrgica i et recorres tota la clínica… entres a una habitació i trobes el berenguenal: com a minim 3 bombones que s’han de canviar. El problema és el pes… el problema serà la meva esquena!!! Avui ja em noto els muscles dels braços tocats… però mira, almenys dormiré bé…

…només em queda una possible alternativa: encomanar-me a santa escleròtica perquè no soni l’alarma acústica en el meu torn. Aquesta alarma és tan temuda per mi com el tipic botó de “pànic” de les pelis de por en que quan s’encén és que alguna cosa greu ha passat…

… ja no em cal apuntar-me al gimnàs… llàstima que el cos Danone el tindré quan acabi l’estiu.

hoy he visto una operación de glaucoma, consistente, a ver si lo digo bien, en implantar una válvula dentro el humor acuoso del ojo, cortando la esclerótica… que impresionante ha sido, al ver ampliada la imagen del microsopio en la pantalla del quirófano, ver como el cirujano cosía el ojo humano…

… más tarde he conocido que el precio de solo la válvula implantada, subía a la bochornosa cifra de 62.000€…

me gusta ir a trabajar cada día alli… este verano, cuando haya acaado mis examenes, puedo aprender tanto en este sitio…