avui estic molt cansat. Ha estat el primer dia a la clínica que, tot i haver poques intervencions programades, cap urgència, i a més amb un sanitari més (el meu mentor) he acabat baldat i avorrit.
Crec que avui he decsobert la tasca més feixuga de la meva feina, i és purament mecànica: cada quiròfan té una presa d’oxígen i una altra “d’aire medicinal”. El quit arriba quan sents una alarma acústica que, a part d’espantar-te, t’informa que o bé l’O2 o l’aire medicinal, s’ha esgotat i has de canviar les bombones. Aquí comença l’odisea/ritual d’anar a posar-te una bata per no “contaminar” el pijama “estèril” i posar-te unes altres sabates… abandones l’àrea quirúrgica i et recorres tota la clínica… entres a una habitació i trobes el berenguenal: com a minim 3 bombones que s’han de canviar. El problema és el pes… el problema serà la meva esquena!!! Avui ja em noto els muscles dels braços tocats… però mira, almenys dormiré bé…
…només em queda una possible alternativa: encomanar-me a santa escleròtica perquè no soni l’alarma acústica en el meu torn. Aquesta alarma és tan temuda per mi com el tipic botó de “pànic” de les pelis de por en que quan s’encén és que alguna cosa greu ha passat…
… ja no em cal apuntar-me al gimnàs… llàstima que el cos Danone el tindré quan acabi l’estiu.
